MÚSICA DE LA SETMANA:FRANK ZAPPA-JOE'S GARAGE

Aquesta setmana vos presentam a un músic que, per mi, és un dels genis de la música del segle XX i que no ha estat el suficientment reconegut, en Frank Zappa.
Encara que a ell quan era petit li agradava molt Edgar Varèse, que era un compositor de música d'avantguarda , a sa mare no li agradava tant. Malgrat tot, quan va complir quinze anys li va regalar una conferència telefònica amb ell.
Al principi, quan era més jove, en Zappa va començar per tocar la bateria però cada vegada es va interessar més per la guitarra i per instruments més moderns com  el synclavier. També des de molt prest va començar a composar música. Les seves composicions eren una barreja genial entre la música clàssica, el jazz, el rock, el rhythm and blues... és a dir, era molt eclèctic ja que li agradava mesclar diferents estils i criticava als que es tancaven en un sol estil de música. Per a ell, la música havia de trencar barreres i aquesta actitud la va dur fins a les darreres conseqüències. Era un músic amb molta personalitat, al que li agradava tenir tot controlat i un lluitador incansable que inclús va arribar al senat dels Estats Units per defensar les coses que no trobava justes.
Durant una actuació al Casino de Montreux, Suïssa, tot l'equip de música del grup es va cremar per una bengala que va llençar un del públic. Aquest succés va servir d'inspiració per la llegendària cançó"Smoke On The Water" del grup Deep Purple i que ja varem presentar en aquest bloc.
Per altra part, el seu nom ha estat utilitzat a àmbits diferents de la música. Així li varen posar el seu nom a un molusc que varen descobrir; o també a un gen d'una bactèria; o, inclús a un asteroide. Ah! i també va sortir a un episodi dels Simpsons. En definitiva, un personatge dels que no haurien de desaparèixer( va morir als 53 anys, massa jove) i, sobretot, un supermúsic.
Vos deixaré amb una de les seves cançons, Joe's Garage, que està dins del disc del mateix nom, i que esta concebuda com a una òpera-rock. Llàstima que les imatges no siguin massa bones.

Va. Vos pos una altra: " Bobby Brown" . És que té tantes!!!

MÚSICA DE LA SETMANA: MÚSIQUES DEL MÓN-TURQUIA

Continuant amb la música tradicional que es fa als països que participen al Projecte Comenius juntament amb la nostra escola, ara és el torn de Túrquia. Com sabeu, Turquia està ubicada entre Àsia i Europa i entre tres mars: l'Egeu, el Negre i el Mediterrani. Per tant, Turquia ha estat punt de trobada de diferents cultures i civilitzacions i això, per suposat, es veu reflectit en la seva música. En aquesta es barregen influències de l'Imperi Otomà, de l'Islam i d'Europa. Per això, quant als instruments que utilitzen en la seva música, trobam, a més d'instruments del món occidental com pugui ser el violí o el clarinet, uns altres propis del món oriental. Així tenim el qanun, que se sembla a un instrument que ja varem presentar quan vàrem xerrar d'Hungria, pèrò que, a diferència d'aquell que es tocava amb una mena de martells de fieltro, aquest es toca amb una mena de pinces que es posen als dits;  el luth, que és el llaüt que nosaltres coneguem; o la baglama, que és com una guitarra però amb les cordes metàl.liques, el màstil llarg i prim i de forma arrodonida; i també instruments de percussió com la darbuka. De tots aquests instruments posam un video perquè es feu una idea més aproximada de com sonen i com són.
Primerament vos posarem un video d'unes cançons turques interpretades per un grup d'allà i que tenen, al fons, el Bòsforo i la meravellosa ciutat d'Estambul( si no heu anat vos recoman que ho feu).

Aqui teniu el qanun:

La baglama:

El luth:

FELIX MENDELSSOHN- SIMFONIA No 4 "ITALIANA"

En Felix Mendelssohn  va ser un compositor alemany que va composar la seva primera obra quan tenia tretze anys.
Per altra part, com que era fill d´un banquer, va tenir l´oportunitat de realitzar molts viatges, però no viatges de cap de setmana com feim ara, ja que abans no hi havia avions i, per tant, quan feies un viatge ja estaves molt de temps per arribar-hi i t´havies de quedar bastant temps al destí. Això li va permetre arribar a aprendre moltes llengües, és a dir, era políglota.
 Bé idò, en un d´aquests viatges va visitar les ciutats italianes de Venècia, Bolonya i Florència, i va quedar tan fascinat i tan impressionat del caràcter de la gent ( va fer moltes núvies), de la seva arquitectura, dels seus palaus, que va decidir dedicar-li una simfonia. Per això, aquesta simfonia té el sobrenom d´ Italiana.
La simfonia és una peça musical que esta composta per a ser interpretada per una orquestra i que té diversos moviments( uns més lents i uns més ràpids). Al´època clàssica(segles XVII I XVIII) les simfonies tenien tres moviments i a partir del Romanticisme( segle XIX) els compositors varen composar simfonies que tenien quatre moviments i eren més llargs. És el cas de la Simfonia "Italiana" d´en Felix Mendelssohn que presentam. Com podreu escoltar, es tracta d´una música alegre que recorda molt a la Tarantel·la (Tarántula), que és un ball típic d´Itàlia. Gaudiu tot el que pugau!

Ah!, se m'oblidava, en Mendelssohn és el compositor d'una música molt coneguda. Vos sona?

RAY CHARLES-HIT THE ROAD JACK

Ja han acabat les vacances, les festes de Nadal i tots el tiberis que s'hem administrat, i nosaltres continuam en la nostra tasca. I quina millor manera que començar amb una cançó del gran Ray Charles, "Hit the road, Jack".
Ray Charles va néixer a Georgia, als Estats Units i va perdre la vista quan tenia set anys. A més de ser un gran pianista i compositor, va lluitar contra la segregació dels negres als Estats Units. Part de la seva vida està contada en una pel.lícula " Ray", que va guanyar 2 Óscars i que vos recoman veure-la.
Encara que "Hit the road, Jack" la va popularitzar Ray Charles, aquesta cançó la va composar el seu amic Percy Mayfeld que se la va deixar perquè en Ray la cantés. Aquesta peça barreja diferents estils musicals com el gospel, el blues, el jazz, el soul i també qualque cosa de pop.
Un dels atractius d'aquesta música és el diàleg que s'estableix entre Ray Charles i les veus femenines dels seu cor, The Realettes, i on també hi era la seva dona; així com l'obstinat de quatre notes descendents que es repeteix durant tota la cançó.
I també podem destacar la seva simplicitat ja que és una cançó que no és complicada ni melòdicament ni harmònicament (acords) i això encara la fa més gran. Què la gaudiu!