MÚSICA DE LA SETMANA: DAFT PUNK-AROUND THE WORLD. MÚSICA ELECTRÒNICA

Que simple que arriba a ser la música en ocasions. Aquí tenim un exemple d'això. Amb un motiu que es va repetint durant tota la cançó, els francesos Daft Punk aconsegueixen composar una cançó que, almanco, aconsegueix moure el nostre cos. De fet, aquesta cançó estaria dins del corrent del Dance, és a dir, musica per ballar.
Però el motiu de presentar aquesta cançó és per parlar una mica de la música electrònica. En aquesta, els instruments no són reals normalment, és a dir, tu sents un baix elèctric però el que realment sona és una maquina que reprodueix el baix elèctric. Així, en aquesta música que presentam, a més del baix, sona una bateria que la reprodueix una caixa de ritmes; una guitarra, que també és imitada per una màquina; i un instrument, que està molt de moda ara però que es va inventar al 1930 i que és el vocoder. Aquest el que fa es distorsionar la veu humana i així sembla que és com un robot.
Respecte al video que anau a veure, és curiós perquè cadascun dels sons que s'escolten  estan representats per uns personatges: els que van disfressats d'atletes, amb xandall i amb un cap petit damunt un altre cap més gran, representen al baix elèctric i així, quan pugen les escales, fan notes ascendents i, quan baixen, descendents; les nadadores representen un teclat elèctric; les calaveres, la guitarra elèctrica; i les mòmies, la caixa de ritmes. La veritat és que està molt aconseguit.
Ale idò, a ballarrr!!!

NINO ROTA- FEDERICO FELLINI-CARLOTA'S GALOP

En Federico Fellini, que era un director de cinema italià i que va realitzar pel·lícules tan genials com Amarcord, Roma, L´Strada o aquesta que avui mencionam, Fellini 8 i 1/2, va conèixer a Nino Rota a una parada d´autobús. Quan en Nino Rota li va dir que era compositor, varen iniciar una relació tan personal com professional que començà amb la segona pel.lícula d´en Fellini ja que a la primera encara no el coneixia. Així, en Nino Rota va compondre la banda sonora de la majòria dels films del gran director italià i d´altres directors italians com Zeffirelli, Visconti, Monicelli i d´altres directors italians. També va ser l´autor de la música de les tres parts de la conegudíssima El padrí, de Francis Ford Coppola
Respecte a aquesta música que avui escoltam hem aprofitat per explicar la diferència entre el que és un plagi, que és un delicte i que, per tant, és il.legal; i el que és una mena d´homenatge a un músic  o a una música i que és el que va fer en Nino Rota. Perquè... després d´escoltar aquesta música, sobretot l´inici, a quina altra música vos recorda? Va, vos donaré una pista: l'autor va sortir en aquest bloc a l'octubre de l'any passat i la música era un ballet. Dins d'aquesta entrada inclús és menciona el títol de la música que s'assembla a n'aquesta. A veure si sou capaços. Segur que sí!

Vos pos un altre exemple del que és un homenatge o una evocació d'un músic a un altre per l'admiració que té: la malaurada Amy Winehouse va composar una cançó, Tears Dry On Their Own, que també va sortir en aquest bloc i que l'inici s' assembla molt a una cançó del gran Marvin Gaye, Ain't no Mountain High Enough. Comproveu-ho

INSTRUMENTS: INSTRUMENTS D'HONGRIA

Seguint amb el recorregut que hem fet sobre  la música dels diferents països que han participat en el projecte Comenius amb la nostra escola, feim una altra paradeta a Hongria per escoltar instruments que s'utilizen per aquelles contrades. Aquests que vos mostram són alguns dels exemples:

                  El Tárogató

El Cimbalom

 

 

 El Koboz 

                                                    El Kemence

MÚSICA DE LA SETMANA: MADNESS-OUR HOUSE

I aquesta setmana un parell de cançons de la divertida banda anglesa "Madness" que va tenir molt d'èxit durant la dècada dels 80.
La seva música és una barreja on combinen el pop i l'ska. Així, també van començar amb altres grups que practicaven el mateix estil com "The Specials" i " The Selecter".
A un concert d'aquest grup inclús va assistir el llegendari Bob Marley i comentà que s'ho havia passat molt bé.
Vos presentam aquí dos clàssics d'aquest grup: "Our House" i " It Must Be Love".

MÚSICA DE LA SETMANA- PIETRO MASCAGNI: CAVALLERIA RUSTICANA(INTERMEZZO)

Del compositor  italià Pietro Mascagni, aquest emocionant Intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana.
L'òpera, com sabeu, és com a una mena de teatre en la qual els personatges, en lloc de xerrar als diàlegs, el que fan és cantar i, de vegades, també parlen.
Idò, a l'Intermezzo( o Intermedi) els cantants descansen i l'orquestra agafa tot el protagonisme sense els cantants. I aquest Intermezzo que escoltarem és una de les joies més commovedores i de més bellesa que ens ha deixat la història de la música. De tal bellesa i de tal emoció que inclús el director de l'orquestra, Georges Prêtre, sembla que s'eixuga una llàgrima en un moment de la interpretació.
S'heu de fixar també que, a l'òpera, com que els protagonistes són els personatges, és a dir, els cantants, ells són els que ocupen l'escenari i l'orquestra toca baix, al fossat. Adoneu-vos que pràcticament estan a les fosques.
Intentau treure les emocions amb aquesta música que sol anar bé.


                      

MÚSICA DE LA SETMANA- CANTANTS O VOCALISTES

En aquesta audició intentarem explicar la diferència entre un cantant i un vocalista. Encara que, a simple vista, no sembla que hi hagi gaire diferències, sí que hi són. Així, el cantant interpreta una melodia amb una lletra determinada, és a dir, canta una cançó; en canvi, el vocalista, a més de cantar la cançó, utilitza els sons produïts pel seu aparell fonador per, per exemple, imitar altres instruments o també per improvisar amb els diferents sons. Un exemple il·lustratiu serien els intèrprets que aquesta setmana presentam. Es tracta del gran Al Jarreau(que, per cert, actua a Palma a finals d´aquest mes) i un dels seus alumnes avantatjats, Kurt Elling.
Com podreu comprovar, a l´inici de la cançó Al Jarreau(que és el del capell) va imitant el contrabaix. Inclús mou els dits com sí estigués pitjant les cordes. Alhora, Kurt Elling, que és l´altre, imita la percussió. Després d´aquesta mena d´introducció Kurt Elling comença a cantar la cançó i n´Al Jarreau li acompanya amb el seu contrabaix particular. Entra el piano, el contrabaix real i la batèria i, després d aquest incís, s´intercanvien els papers: Al Jarreau canta la cançó i Kurt Elling li acompanya amb la veu imitant la percussió, per a més tard iniciar una particular batalla
d´ improvisacions vocals entre l´un i l´altre.
A més d´aquest video vos posarem altres exemples de bons vocalistes com el conegut de Bobby McFerrin o un dels pares de tots,Jon Hendricks amb el grup vocal Manhattan Transfer

MÚSICA DE LA SETMANA-MÚSIQUES DEL MÓN: ITÀLIA

Un dels països  del programa Comenius on la nostra escola també hi participa és Itàlia. D'aquest país hem escollit una dansa típica d'allà de la qual ja vàrem parlar quan presentàrem la Simfonia Italiana de Mendelsshon. Es tracta de la Tarantella. El ritme d'aquesta dansa és molt animat des del principi de la cançó i, sovint, i com podreu comprovar qual l'escolteu, després de la primera meitat  va augmentant de velocitat en crescendo fins arribar al final. Aquest accelerando, i segons alguns teòrics, està relacionat amb l'aràcnid del qual prové la paraula tarantella, és a dir, de la taranta o tarántula en castellà. Potser tingui a veure a que quan et pica una taranta has d'anar corrent al metge?
El ben cert és que la tarantella que aquesta setmana vos presentam, i que és una Tarantella napolitana, és una petita joia composada per un compositor alemany, n' Athanasius Kircher, que va néixer al 1602, i que està magistralment interpretada per una agrupació italiana, L'arpeggiata. Aquesta formació utilitza instruments de l'època i així podreu escoltar: de corda pinçada, guitarres i harpa; de corda frotada, encara que aquí pince les cordes(pizzicatto), el contrabaix, i també la viola da gamba( cama en italià), i que és el precedent del violoncel; de corda percutida, és a dir, picada, aquesta mena de saltiri que toca amb aquests martellets; i, per finalitzar, i de percussió, aquestes castanyetes que li donen una gràcia molt especial a la peça.
Escoltau, si voleu, aquesta petita meravella i fins la propera.

MÚSICA DE LA SETMANA:RAY BARRETTO. LA SALSA

Així com la salsa ketxup,que tant vos agrada a molts de vosaltres, és una barreja de diferents ingredients com les tomatigues, el vinagre, el sucre i d'altres, o com la salsa ramesco o altres salses, la Salsa com a estil de música també és una mescla de diferents ritmes.
Aquest estil de música que va néixer a les illes del Carib ( Cuba, Panamà, Puerto Rico...) combina, per una part, els ritmes africans; per altra, els ritmes llatins; i per altra, els ritmes de jazz . Així, per continuar a la cuina, agafaríem la Thermomix, introduiríem aquests ritmes, pitjaríem el botó i el resultat seria una cançó de Salsa com la que avui proposam.
Si bé hi ha molts d'il.lustres músics que han interpretat Salsa com Tito Puente, Celia Cruz, Ruben Blades o d'altres, nosaltres hem triat a en Ray Barretto, al que se li coneixia com " Hard Hands" perquè tocava les congues i per tocar aquest instrument de percussió es necessita molta fortalesa als dits i als palmells, encara que qualcú també les toca amb els colzes.
Ara veurem a en Ray Barretto amb les seves congues i la seva orquestra interpretant la cançó " Indestructible". Fixeu- vos, sobretot, en la gran quantitat de percussionistes que hi ha a la seva orquestra, així com també amb la secció de vent i, per suposat, en la manera de ballar. No s'oblideu que la Salsa no sols es canta o es toca sinó que, sobretot, es balla.

CONGUES

TXAIKOVSKY- 3r MOVIMENT DE LA SIMFONIA NÚM. 6 "PATÈTICA"

Fa unes setmanes  vaig anar a escoltar a l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears i una de les peces que interpretaren era aquest "obrón" que feia molt de temps que no escoltava sencer i que em va tornar a posar la carn de gallina. Per això he decidit presentar un dels moviments d'aquesta obra.
Aquesta simfònia de Piotr Illich Txaikovsky també té quatre moviments com l'Italiana de Mendelssohn que escoltarem fa poc. A diferència d'aquella que acabava en un moviment ràpid, aquesta acaba en un lent, variant  aquesta  que no havia utilitzat compositor fins aleshores. La raó principal va ser perquè quan va escriure aquest darrer moviment ja sabia que s'estava morint. De fet, aquesta obra es va estrenar nou dies abans que morís i això es nota molt. Si teniu ganes escoltau el darrer moviment  ho podreu comprovar.
Nosaltres, de tota manera, hem escollit aquesta 3a part i aquí podem escoltar el tema que l'introdueix l'oboè. Després hi ha un diàleg entre els instruments de corda i els de vent i, a poc a poc, va pujant el ritme i la intensitat fins arribar, cap al minut 5:40 on el tema el fa tota l'orquestra(tutti) i es produeix una apoteosi molt emocionant.
La versió és la del gran Herbert Von Karajan al front de l'Orquestra Filarmònica de Viena. Què la gaudiu!

INSTRUMENTS:EL TROMBÓ.ESTILS:EL JAZZ

El trombó és un instrument de la família del vent-metall i que prové d'un instrument antic que s'anomena sacabutx.

Sacabutx

Trombó de vares

A diferència dels altres instruments de la mateixa família que per fer els diferents sons tenen pistons o vàlvules, el trombó té una vara o colissa que allarga o acurta el tub sonor. Això sí, també hi ha trombons de pistons però no s'utilitzen gaire.

Trombó de pistons

El trombó també és un instrument molt versàtil com el clarinet ja que se'l podem trobar a una orquestra simfònica, a una banda, a un grup de funk, a un grup de jazz o a una big band.



 
L'audició que proposam aquesta setmana és el trombó dins un grup de jazz. El jazz és un estil que es caracteritza per les improvisacions dels instruments que intervenen sobre un tema que està escrit. Així, en aquesta peça que anam a escoltar, començara  el tema interpretat pel trombó. A continuació, els altres instruments melòdics el reforçaran i donaran més color al tema. Després vindrà una mena de pont on hi haurà preguntes i respostes per donar pas a la improvisació del trombó. Tornarà el pont i passarem d'aquesta improvisació a la improvisació del saxo tenor. Un altre pont i improvisació de bateria acompanyat del contrabaix. Pont i tornarà el tema principal per acabar. A veure si sou capaços de seguir l'estructura.
Quant al trombonista, en Fred Wesley va tocar durant uns quants anys amb el gran James Brown però aquest sempre estava enfadat i al final va decidir anar-se´n. A partir d´aleshores en Fred Wesley ha tocat en grups tan famosos com  Earh,Wind &Fire, Parliament, Funkadelic o amb Barry White entre d´altres i va iniciar la seva gran carrera en solitari.
Posarem dos videos: el mencionat, que és un audio amb una imatge fixa i, com que no he pogut resistir la temptació, vos pos el superconegut Sex Machine amb una secció de vent d'autèntic luxe amb: Maceo Parker, al saxo alt; en Pee Wee Ellis, al saxo tenor; i en Fred Wesley, al trombó. Per mi, una passada.

INSTRUMENTS: EL CLARINET

El clarinet és un instrument de la família del vent-fusta i, dins aquesta família, pertany als instruments de canyeta simple al igual que el saxo i, a diferència dels de canyeta doble com l´oboè, la gralla o el fagot.

Canyeta simple

Canyeta doble

 

Quant al material de què està fet, el clarinet normalment es fa de banús, que és una fusta de color negre. El que passa amb   la fusta és que els canvis de temperatura l´afecten molt i el clarinet es desafina una mica. El que han fet ara és provar a fer-los de resina o de plàstic. La qualitat del so no és la mateixa però.
La família dels clarinets també és molt extensa. No cregueu que hi ha un sol clarinet. Hi ha de més petits i de més grans i això, és clar, afectarà tant a l´alçada ( quan més petit sigui més agut sonarà i quan més gran, més greu) i també al timbre ( la qualitat que distingeix un so d´un altre). Així tenim el més petit que també s´anomena requint i el més gran que pot ser el baix o el contrabaix.

El clarinet és un instrument molt versàtil ja que es poden trobar tant a una orquestra simfònica( solen haver-hi dos) com a una banda, on és l´instrument majoritari; o també en grups de música tradicional com el que vàrem escoltar en la música de la setmana dedicada a Turquia. Així mateix, el clarinet pot tocar diferents estils de música i aquí vos vaig a posar dos exemples: primerament tocant el 3r moviment del Concert per a clarinet i orquestra de Mozart ( per cert, un concert és una forma musical on hi ha un dos, tres o més solistes o protagonistes que estan acompanyats per una orquestra) i també el "Sing, sing, sing" del gran clarinetista Benny Goodman amb un estil més de jazz.
Ah! recordar-vos també que el gran Woody Allen, a més de fer pel.lícules genials, també toca el clarinet( igual no tan genialment).

MÚSICA DE LA SETMANA:FRANK ZAPPA-JOE'S GARAGE

Aquesta setmana vos presentam a un músic que, per mi, és un dels genis de la música del segle XX i que no ha estat el suficientment reconegut, en Frank Zappa.
Encara que a ell quan era petit li agradava molt Edgar Varèse, que era un compositor de música d'avantguarda , a sa mare no li agradava tant. Malgrat tot, quan va complir quinze anys li va regalar una conferència telefònica amb ell.
Al principi, quan era més jove, en Zappa va començar per tocar la bateria però cada vegada es va interessar més per la guitarra i per instruments més moderns com  el synclavier. També des de molt prest va començar a composar música. Les seves composicions eren una barreja genial entre la música clàssica, el jazz, el rock, el rhythm and blues... és a dir, era molt eclèctic ja que li agradava mesclar diferents estils i criticava als que es tancaven en un sol estil de música. Per a ell, la música havia de trencar barreres i aquesta actitud la va dur fins a les darreres conseqüències. Era un músic amb molta personalitat, al que li agradava tenir tot controlat i un lluitador incansable que inclús va arribar al senat dels Estats Units per defensar les coses que no trobava justes.
Durant una actuació al Casino de Montreux, Suïssa, tot l'equip de música del grup es va cremar per una bengala que va llençar un del públic. Aquest succés va servir d'inspiració per la llegendària cançó"Smoke On The Water" del grup Deep Purple i que ja varem presentar en aquest bloc.
Per altra part, el seu nom ha estat utilitzat a àmbits diferents de la música. Així li varen posar el seu nom a un molusc que varen descobrir; o també a un gen d'una bactèria; o, inclús a un asteroide. Ah! i també va sortir a un episodi dels Simpsons. En definitiva, un personatge dels que no haurien de desaparèixer( va morir als 53 anys, massa jove) i, sobretot, un supermúsic.
Vos deixaré amb una de les seves cançons, Joe's Garage, que està dins del disc del mateix nom, i que esta concebuda com a una òpera-rock. Llàstima que les imatges no siguin massa bones.

Va. Vos pos una altra: " Bobby Brown" . És que té tantes!!!

MÚSICA DE LA SETMANA: MÚSIQUES DEL MÓN-TURQUIA

Continuant amb la música tradicional que es fa als països que participen al Projecte Comenius juntament amb la nostra escola, ara és el torn de Túrquia. Com sabeu, Turquia està ubicada entre Àsia i Europa i entre tres mars: l'Egeu, el Negre i el Mediterrani. Per tant, Turquia ha estat punt de trobada de diferents cultures i civilitzacions i això, per suposat, es veu reflectit en la seva música. En aquesta es barregen influències de l'Imperi Otomà, de l'Islam i d'Europa. Per això, quant als instruments que utilitzen en la seva música, trobam, a més d'instruments del món occidental com pugui ser el violí o el clarinet, uns altres propis del món oriental. Així tenim el qanun, que se sembla a un instrument que ja varem presentar quan vàrem xerrar d'Hungria, pèrò que, a diferència d'aquell que es tocava amb una mena de martells de fieltro, aquest es toca amb una mena de pinces que es posen als dits;  el luth, que és el llaüt que nosaltres coneguem; o la baglama, que és com una guitarra però amb les cordes metàl.liques, el màstil llarg i prim i de forma arrodonida; i també instruments de percussió com la darbuka. De tots aquests instruments posam un video perquè es feu una idea més aproximada de com sonen i com són.
Primerament vos posarem un video d'unes cançons turques interpretades per un grup d'allà i que tenen, al fons, el Bòsforo i la meravellosa ciutat d'Estambul( si no heu anat vos recoman que ho feu).

Aqui teniu el qanun:

La baglama:

El luth:

FELIX MENDELSSOHN- SIMFONIA No 4 "ITALIANA"

En Felix Mendelssohn  va ser un compositor alemany que va composar la seva primera obra quan tenia tretze anys.
Per altra part, com que era fill d´un banquer, va tenir l´oportunitat de realitzar molts viatges, però no viatges de cap de setmana com feim ara, ja que abans no hi havia avions i, per tant, quan feies un viatge ja estaves molt de temps per arribar-hi i t´havies de quedar bastant temps al destí. Això li va permetre arribar a aprendre moltes llengües, és a dir, era políglota.
 Bé idò, en un d´aquests viatges va visitar les ciutats italianes de Venècia, Bolonya i Florència, i va quedar tan fascinat i tan impressionat del caràcter de la gent ( va fer moltes núvies), de la seva arquitectura, dels seus palaus, que va decidir dedicar-li una simfonia. Per això, aquesta simfonia té el sobrenom d´ Italiana.
La simfonia és una peça musical que esta composta per a ser interpretada per una orquestra i que té diversos moviments( uns més lents i uns més ràpids). Al´època clàssica(segles XVII I XVIII) les simfonies tenien tres moviments i a partir del Romanticisme( segle XIX) els compositors varen composar simfonies que tenien quatre moviments i eren més llargs. És el cas de la Simfonia "Italiana" d´en Felix Mendelssohn que presentam. Com podreu escoltar, es tracta d´una música alegre que recorda molt a la Tarantel·la (Tarántula), que és un ball típic d´Itàlia. Gaudiu tot el que pugau!

Ah!, se m'oblidava, en Mendelssohn és el compositor d'una música molt coneguda. Vos sona?

RAY CHARLES-HIT THE ROAD JACK

Ja han acabat les vacances, les festes de Nadal i tots el tiberis que s'hem administrat, i nosaltres continuam en la nostra tasca. I quina millor manera que començar amb una cançó del gran Ray Charles, "Hit the road, Jack".
Ray Charles va néixer a Georgia, als Estats Units i va perdre la vista quan tenia set anys. A més de ser un gran pianista i compositor, va lluitar contra la segregació dels negres als Estats Units. Part de la seva vida està contada en una pel.lícula " Ray", que va guanyar 2 Óscars i que vos recoman veure-la.
Encara que "Hit the road, Jack" la va popularitzar Ray Charles, aquesta cançó la va composar el seu amic Percy Mayfeld que se la va deixar perquè en Ray la cantés. Aquesta peça barreja diferents estils musicals com el gospel, el blues, el jazz, el soul i també qualque cosa de pop.
Un dels atractius d'aquesta música és el diàleg que s'estableix entre Ray Charles i les veus femenines dels seu cor, The Realettes, i on també hi era la seva dona; així com l'obstinat de quatre notes descendents que es repeteix durant tota la cançó.
I també podem destacar la seva simplicitat ja que és una cançó que no és complicada ni melòdicament ni harmònicament (acords) i això encara la fa més gran. Què la gaudiu!